La seva presència era màgia pura. Caminava entre arbres cada matí a la vora del riu, calmada, amb aquell camisó de color blanc trencat i les vores de punt caigut fins al turmells. Descalça. Al poble tot era difícil a l’inici del segle XX, no tenien llum ni aigua corrent, menjaven dels cultius i la caça. Era un poble aïllat i allunyat. La infelicitat es respirava a cada porta de cada llar, però ella era feliç, immesurablement feliç.
- I com ho feia àvia? Per què era tan feliç?
- No em preguntis com. Això és un secret que es va endur a la tomba junt amb el seu amic, petita.
- Quin amic?
- El seu guardià. Un gos que l’acompanyava allà on anava. La protegia, la cuidava. La guiava. L’Estimava tant com ella a ell. Eren inseparables. Ella deia que era el seu àngel. Van marxar alhora.
Al poble tothom volia tenir-ho tot i quan arribaven els forasters de ciutat amb històries de riqueses, la gent marxava amb ells a buscar aquella felicitat material. Tot allò que tant desitgem quan la ceguesa ens domina. Amb els anys, al poble només hi quedà un vell fort i la seva dona. Ell, tallava llenya i admirava com la noia i el gos passejaven cada matí despreocupats. Es recolzava la destral a l’espatlla i els mirava envejosament amb mig somriure als llavis.
- No entenc com s’ho fa, però és meravellós observar-la. No tenen res de res i fins i tot sembla que el gos somrigui.
- No ho entens?- contestà la dona de mans tremoloses i veu esquerdada- Doncs ho tenen tot, saps? Sembla que han trobat una forma de viure que la resta no coneixem o no volem conèixer.
Aquella manera de caminar àgil, lleugera, tranquil·la, amb un petit somriure i la respiració equilibrada, havien estat l’enveja del poble cec durant anys. Ella i el seu gos, ella i la felicitat.
- Però àvia, no ho entenc.
- Petita, no ho has d’entendre ara, arribarà un dia en que ho sentiràs, i caminaràs amb un somriure permanent als llavis. Segurament jo ja no hi seré però a través d’ell, et faré entendre que hi soc.
- Què vols dir àvia? On marxaràs?
- Tanca els ulls, petita.
Amb les poques forces que tenia, l’àvia va aixecar-se d’aquella butaca marró i vella que grinyolava per tot arreu per agafar una capsa desgastada i donar-li a la nena.
- Felicitats petita, d’aquí uns anys te’l podràs posar.
El camisó blanc caigut de vores de punt estava intacte. La nena se’l mirava com si veiés un tresor buscat durant segles.
- Oh! És com el de la noia?
- És el de la noia.
- I a través d’ell sabré que estàs amb mi?
- No petita! A través del vestit no! (Riu) Serà a través d’ell... té- va dir d’esquenes a la nena.
Un petit pelut, d’orelles grans i mirada tendra apareixia d’entre els braços de l’àvia al girar-se.
- Ell t’ensenyarà a trobar la felicitat.