L’Oriol es desperta, amb aquella angoixa de qui creu que s’ha quedat adormit, a l’instant s’adona que encara queden dues hores perquè soni el despertador. Està sol al llit, encén el mòbil i veu que l’Ona l’ha escrit, que vol parlar, es desvetlla per complet, de què deu voler parlar? On deu ser?
Sap que no estan en el seu millor moment, ahir va tornar a arribar a casa a les tantes de la nit i amb cinc o sis copes de més. Van discutir, ella li va dir que feia temps que se sentia sola, que no l’ajudava en res, que el veia trist, que es passava el dia enganxat al mòbil, que quin projecte tenien en comú... Quan feia que no se n’anaven a passar el dia fora? Quan temps feia que no es cuidava? Quant temps feia que no la cuidava? L’última vegada que havien fet l’amor? Ni ho recorda...
La resposta de l’Oriol era la de sempre: “Ona, ja saps que t’estimo més que a la meva vida”, ella li va contestar amb aquella frase d’Els Pets... “No n’hi ha prou en estimar-se molt Oriol...”. Una vegada més, es va trencar a plorar i se’n va anar a l’habitació. Ell, conscient que l’havia cagada, se’n va al sofà, s’odiava a més no poder, un altre dissabte fent-se la pregunta, com he acabat així?
Diumenge al matí l’Oriol s’aixeca amb un mal de cap descomunal, mira per la finestra i veu que fa un dia increïble, però l’únic que vol es baixar la persiana i tornar a dormir. Va a l’habitació i descobreix que ella no hi és, no li ha deixat cap missatge. S’adorm una altra vegada i s’aixeca passades les dues del migdia. Mort de gana però amb la panxa destruïda, es bull una mica de pasta, li posa el cul de tomàquet fregit que queda a la nevera i una mica de formatge i s’asseu a veure el TN migdia... Sembla que el genocidi no s’atura, el boig d’en Trump vol carregar-se el mon, un altre cas de corrupció dels de sempre... Quina merda de mon ens està quedant, pensa....
De sobte, rep una trucada de l’Ona. Ella li explica que se n’ha anat a un poblet de costa amb unes amigues i que no tornarà fins la nit, li demana que miri si els gats tenen aigua i que recordi que cal netejar la caixa de sorra. Ell assenteix, li demana perdó pel que havia passat ahir, però ella li diu que no es moment, que ja ho parlaran un altre dia i acaba amb un : “fa un dia magnífic, surt a que et toqui el sol una estona”.
Ell es passa la tarda estirat al sofà, sense fer res, veient pel·lícules de Netflix que ja ha vist 200 vegades i comentant amb el grup d’amics com d’ èpica que va ser la nit anterior i totes les “aventures” que van viure... S’adorm, no se n’adona i ja son les nou de la nit quan sent les claus que obren la porta de casa. L’Ona s’indigna al veure que no ha tingut la decència de netejar els plats del dinar i, evidentment ella sap que la merda del gat seguirà al mateix lloc, n’està farta, ho ha decidit, farà el pas, el deixarà. Marxarà a mitja nit i ja no el veurà mai més, sap que cara a cara no el pot deixar, perquè li fa pena, “ell abans no era així” es repeteix al seu cap una vegada i una altre... “Prou, Ona! Sigues valenta, no tens perquè aguantar això!”. Sense fer soroll, recull 3 mudes i quan veu que l’Oriol s’ha adormit marxa...
Marxa per estar tranquil·la, marxa per poder sentir-se estimada de nou, marxa per créixer, marxa amb por, marxa amb ràbia, marxa amb tristesa, marxa amb resignació, marxa per dignitat i sobretot marxa per ser feliç..
Sembla que ha trobat una nova forma de viure.