Hi havia una vegada un poble sense nom als mapes, perdut entre valls ondulades, on la gent havia après a caminar amb el cap cot. Durant anys, potser segles, sobrevivien sotmesos a un poder que els segellava els llavis i oprimia els cors: treballar, obeir, no qüestionar.
Un silenci ombrívol empastifava els carrers estrets, acoquinava les cases, i s’arrapava als arbres que es doblegaven cap cots.
Però vet aquí que un dia —ningú no sap ben bé quin— alguna cosa va canviar. Un nen, cansat d’arrossegar galledes d’aigua, va picar amb els dits la vora del pou. Toc. El so, breu però ferm, es va expandir com les ones dins un llac. Ho va repetir. Toc, toc. Sorprès, va esclatar a riure. Aquella riallada festiva, tan desconcertant, va fer aixecar alguns caps. Una dona gran, que sempre s’asseia davant de casa amb la mirada extraviada, se’n va encomenar, i va fregar dues pedres amb les seves mans neguitoses. Ras, ras. A l’altra banda del carrer, un home poruc va colpejar el martell: clonc. I així, sense cap ordre ni consigna, els sons es van multiplicar. Per fi, el poble es va escoltar.
La mortalla feixuga que sotmetia els habitants es va tornar compàs. De volta, tothom va comprendre que si no podien parlar, podien sonar. Aleshores va començar la rebel·lió orquestral, sense armes, ni crits, ni violència. Els cossos abaltits es van transformar en vigorosos instruments: els pits marcaven el compàs, del refrec de les cuixes s’esbombava el batec dels tambors, els dits xiulaven, les llengües vibraven, els pulmons sospiraven com acordions.
Entusiasmat, el nen que fora el pioner de la embranzida orquestral, va prendre una batuta, amb la qual va transformar el poble en un cor immens d’apassionats. A l'uníson, feien ressonar tots els racons. La xaranga s’esmunyia fins i tot entre les escletxes, extenent els seus tentacles pels indrets més insospitats.I en aquella música hi havia tot allò que se’ls havia negat: la rialla, el desig, la memòria, la tendresa.
Les cases es van obrir com caixes de ressonància. La percussió feia cruixir les portes. Les finestres tremolaven de plaer. Les fulles dels arbres til.lejaven com cristalls. Fins i tot en el salt de les fonts, una cadència rítmica repicava com platerets d’aigua.
Quan els amos van arribar per imposar ordre, es van trobar davant d’un recital que els burxava com un sac de gemecs. Es sentien impotents per comandar i dominar el galliner. No hi havia consignes a prohibir, ni líders a empresonar. Només una onada de so que ho travessava tot: alegre, salvatge, incontenible. irrefrenable. I el pitjor: irresistible.
Amb les orelles tapades, es van esgargamellar fins reventar-se els pulmons; però els seus crits es dispersaven dins les entranyes d’una tempesta de mantres indomables. Van intentar colpejar, però cada cop furiós era absorbit i retornat fet melodia.
Restar-hi més temps per imposar la seva llei se’ls va convertir en un turment. Els patrons van haver de tocar el dos. No podien existir dins d’aquella harmonia. El poder necessita del silenci mortuori. Allà només existia bellesa i poesia.
“Sembla que han trobat una forma de viure”, es van dir, abatuts, quan un cop alçats en el punt més alt d’un turó, es van girar enrere.
Des d’aleshores, el poble ja no es pot descriure amb paraules. Qui hi arriba diu que les cases respiren, els arbres canten, i fins i tot, que les ombres arrosseguen el seu propi ritme. Expliquen que, si hi passes prou temps, el teu propi cos comença a vibrar, com si recordés alguna cosa antiga i ancestral.
I és que, en aquest llogarret, ningú no torna a ser esclau.
Perquè un cop has après a sonar, ja no pots tornar a callar.
